Notes disperses d’un politòleg (III)

Fer ciència política en un món que es mou ràpid

La meva tendència pro-pessimista em porta a que, quan miro enrere, les males decisions que he pres sobresurtin. Però avui no posaré aigua al vi i en destacaré una de bona: mirant el passat, una de les millors decisions que he pres mai en la meva carrera acadèmica és començar de zero diverses vegades. La més important, va arribar tard, quan vaig acabar la tesi. Un cop vaig aterrar a Stanford d’investigador post-doctoral, vaig decidir, durant el primer any, de fer les classes amb els estudiants de doctorat. “Per què ho fas?” “Perdràs el temps”. “No perdis el temps i publica”. No anaven desencaminats: feia classe amb gent 4 o 5 anys més jove que jo. Els professors, quan els demanava si podia assistir a la classe, em miraven amb cara estranya. Però crec que hi ha un Toni d’abans i després d’aquell moment. I no parlo de millors publicacions, projectes o “ciència”, que potser també, sinó, sobretot, i en última instància, de satisfacció personal amb la feina. De motivació, cap a la política i la ciència política, ja en tenia, però em mancava, per dir-ho d’alguna manera, el full de ruta. Tenir una mica més clar el què, el com i el per a què.

I heus aquí una petita crítica cap al Toni del passat: l’obsessió, sovint, pel propi nínxol i la incapacitat de tenir una mirada més àmplia. Les ciències polítiques—com a mínim aquelles parts que jo toco—han canviat molt en les últimes dècades. D’una disciplina descriptiva, assagística i periodística s’ha passat, en general, a una disciplina del mètode, l’experimentació i la contrastació empírica de debats teòrics. En els pocs anys (o, de fet ja fa uns quants) que fa que m’hi dedico he vist aparèixer noves tècniques, nous programes, o nous debats intel·lectuals. Convé sempre tenir un plus d’energia per reciclar-se, sortir de la teva àrea de comfort intel·lectual i assignar-se reptes constants. Fàcil de dir, molt difícil de fer. Anar a seminaris, congressos o cursos pot ser frustrant (i car!) i tot sovint tens la sensació que perds el temps. No només això sinó que, quan t’exposes a la crítica destructiva de certs cercles, fins i tot pots tornar-ne deprimit. I acabes convertint la crítica particular en una esmena general. Però el full de ruta s’ha de seguir. No hi ha alternativa. Cal persistir. Perseverar. La ciència política, que sempre va a redós de moltes altres disciplines que avancen més ràpid, en els propers anys encara es mourà més. Convé no deixar perdre el cavall de vista.

Ser politòleg/a avui

Si miro els meus companys/es de promoció de llicenciatura, crec que no és arriscat afirmar que la gran majoria no es dedica de forma estricta a la ciència política. Tanmateix, això no significa que no exerceixin de politòlegs/gues. Heus aquí els dubtes (i brometes) que sovint apareixen sobre la professió: no hi ha una única manera d’exercir la politologia i totes son iguals de vàlides. Aquesta varietat, de fet, és una de les coses més difícils de fer entendre a molts estudiants que comencen de zero. Estudiar polítiques implica tenir unes eines teòriques, analítiques i metodològiques que es poden aplicar en diversos àmbits, fins i tot en àmbits allunyats de la politologia en sentit estricte. I per a un grapat de gent, la ciència política sovint ensenya simplement el camí. En un símil utilitzat arreu, de la mateixa manera que un biòleg no vol ser un elefant, sinó estudiar-lo, la ciència política no pretén formar polítics, sinó estudiar el món polític. Aquesta obsessió “moderna” de la disciplina, però, sovint crea un conflicte: el de convertir la ciència política en quelcom asèptic, desconnectat del món real. Quan em diuen això, solc respondre que, si és així, és que la pregunta de fons a investigar no està ben formulada. Fa molts anys, quan feia classes a la UAB, recordo una conversa amb un estudiant “militant” en què em va criticar la tendència d’“algunes ciències polítiques” (algunes aproximacions) de fer models i numerets i de no parlar de l’últim fet polític que havia passat al Parlament. En el seu dia no li vaig donar la raó i avui tampoc l’hi donaria. Però el cap em torna a aquella conversa habitualment. La ciència política no és una tertúlia dels fets d’actualitat, però l’estudiant tenia raó amb una cosa: allunyar-la molt del que passa és com el gerro xinès, que son valuosos, però no saps on posar-los.

En els anys que he estat fora he observat, amb interès, però també amb preocupació, una transformació radical del que significa ser politòleg/a en la nostra societat. Abans, quan deies que eres politòleg, les úniques respostes que rebies eren cares d’estranyesa o et preguntaven si eres polític. Avui en dia també et poden preguntar si ets tertulià. Els politòlegs hem passat de ser ignorats a (alguns) ocupar quotes de pantalla mediàtica. I no sempre amb bons resultats. Fer recerca és un procés lent, ple d’interrogants i que sovint acumula coneixements fràgils. Sabem poc i, el que sabem, és fràgil. Això és poc amic del tertulianisme, que busca respostes ràpides i poc pensades en una àmplia índole de temes polítics. Quan et truquen dels mitjans, la tendència a dir que sí és molt elevada i és fàcil caure-hi (jo, el primer). Però sovint convé prémer una mica el fre. Cadascú és, evidentment, lliure de fer el que vulgui, però certes accions públiques de certs politòlegs, si bé ajuden a donar a conèixer la nostra feina, també minen la credibilitat de la professió. I això genera un altre debat èticopúblic: hi ha certs politòlegs que ja quasi no fan recerca (malgrat ser pagats per això) i dediquen bona part del seu temps als mitjans i, indirectament, a engreixar els seus comptes corrents. En el nostre sistema, en què hi ha un tap d’accés a les places de professor/investigador, aquest no em sembla l’equilibri més òptim.

Podem parlar d’una ciència política catalana?

Existeix quelcom semblant a una ciència política catalana? Si és el cas, quines característiques té? Aquests dies de certa introspecció, m’he dedicat a repassar els convidats als seminaris de les grans institucions i centres de recerca dels Estats Units (país on, no ens enganyem, la disciplina està molt més avançada que a casa nostra). En tots ells hi he trobat un o dos catalans/es. I força gent formada en universitats catalanes. Si ho comparo amb anys enrere, la millora és substancial. La pregunta, per tant, és per què aquesta gent ha de fer camí a fora i, sobretot, per què no torna. Alguns ho fan, però m’atreviria a dir que no son la majoria. Una primera i ràpida resposta (i, molt probablement, la més important) és que els recursos son escassos. I l’endogàmia que encara existeix a casa nostra i és molt potent en determinats cercles. Però no només és el sou. És la capacitat i flexibilitat de tenir finançament per perseguir noves idees. Els estudiants de doctorats d’universitats americanes, a més de tenir un sou estable durant tot el procés, tenen grans quantitats de recursos per fer enquestes, experiments, viatges o estades de recerca en quasi qualsevol lloc del món. Els companys de la meva “promoció” dels Estats Units, per exemple, pensaven passar el segon o tercer any a Israel, Ghana, el Kurdistan, l’Índia i les Filipines, per mencionar alguns llocs. Tot pagat i amb recursos per fer recerca. Potser no cal competir amb això, però aquestes mancances cal compensar-les d’alguna manera. Cal intentar competir amb intel·ligència i no amb tècniques rònegues de segles passats.

El principal problema, però, es troba en el tap existent entre el final del doctorat i l’obtenció d’una plaça de professor/a. La crisi va ser una estocada important a un sistema ja de per si mateix inestable i precari. No pot ser que un percentatge gran (gairebé absolut, a vegades) de la docència vingui donada per professors en estat precari o que les contractacions sovint es facin sense criteris competitius. I aquí no cal inventar res. Cal simplement copiar els models que ja funcionen. O ho fem o l’alternativa és el camí cap a la mediocritat. Com a disciplina i com a país.

La comunitat politològica catalana és petita (ens coneixem tots i totes), però és potent i fàcilment competeix a nivell internacional. No és estrany veure habitualment publicacions d’alt nivell de molts companys i companyes. I la nova generació puja amb molta força. Potser l’única crítica és que els quefers diaris ens impedeixen trobar-nos més (coordinar-nos) del que caldria, però soc conscient que ja s’estan fent passes per arreglar-ho. Ara que difícilment m’escaparé d’aquest món, em recomforta haver-hi fet amics i amigues i tenir un entorn amable. Pot semblar òbvi, però, creieu-me, no és la tònica habitual en moltes disciplines.

Per tant, hi ha o no una ciència política catalana? Sí i no. Sí, en el sentit que hi ha un bon pool de gent que aplica aproximacions modernes per estudiar el país o que, des del país, estudia preguntes globals i la seva feina és reconeguda internacionalment. I no, perquè, malgrat tot, la comunitat politològica catalana es troba força fragmentada i hi ha moltes preguntes sobre el país que encara no tenen resposta (i la resposta de les quals interessaria més enllà de les nostres fronteres). Potser manquen fòrums de coordinació i estudi o que alguna institució, com l’IEC o el CEO, impulsin de forma més decidida l’estudi de qüestions sobre el país. Som, per exemple, dels territoris europeus on més enquestes es fan. Per què no treure-li tot el suc possible? Per què no es coordina un volum cada cop que hi ha unes eleccions catalanes, com fa el CIS sobre les eleccions generals? És només una petita idea. En els últims anys hem avançat, però crec que falta encara un esforç per seguir fent-ho.  

Camins

Pot semblar un tòpic, però ara mateix se’m fa molt estrany aquest camí de tornada. El meu despatx donarà a El Pati Descobert? Començo d’aquí a un mes i estic entre il·lusionat i espantat. Diuen que els/les estudiants encara son igual de motivats que fa uns anys, quan jo hi era. Diuen que els croissants de xocolata del bar ja no son tan bons. En fi, que el repte continuï.

Write a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *