Notes disperses d’un politòleg (II)

La importància de viatjar

En l’apunt anterior em referia a un aspecte negatiu de la disciplina, però tornem als positius: la constant interacció amb gent d’arreu del món. Això implica exposició a diferents cultures acadèmiques i maneres d’entendre la recerca. Sortir de la bombolla de la pròpia universitat és important, encara que sigui per anar a una bombolla d’una altra universitat. En el fons la disciplina és una cadena de bombolles, amb un contorn més o menys gruixut, però bombolles al cap i a la fi. Conèixer altra gent no només permet enriquir la pròpia investigació, sinó que et fa créixer com a persona. En el context català, en el qual les universitat són competitives, però encara no son en el top del rànquing (de fet, hi son força lluny), viatjar es converteix en una necessitat. Amb tot, la part internacional de l’acadèmia és, juntament amb el repte intel·lectual diari que representa la recerca, el millor dels aspectes que aquest particular món ofereix. Avui recordo amb nostàlgia les diatribes filosòfiques a El Pati Descobert, els debats als pubs d’Oxford o les converses sense fi als potlucks diversos i dispersos per la Bay Area. El món acadèmic és potser un dels móns en què la globalització hi és més real.

El cost personal

Viatjar, horaris laborals interminables, impossibilitat de desconnectar dels papers… tot plegat té un cost personal en les amistats. Hi ha amics que et passes mesos sense veure. I, més sovint del que m’agradaria admetre, els deixes de banda. Mirant enrere, és probablement de les coses que més em penedeixo. No patiu, amics/gues, a poc a poc tornarem a fer el burro plegats!  

Però, sobretot, els costos personals més importants son els derivats de les situacions de família i de parella. No és fàcil no veure els avis durant mesos. No és fàcil que et diguin que seràs tiet quan ets a centenars de quilòmetres de distància. No és fàcil no veure els teus germans i els teus pares durant períodes tan prolongats de temps. Sempre he odiat fer videconferències i això m’ho ha posat més complicat. A desgrat, però n’he hagut d’aprendre.

I, sobretot, marxar mesos d’estada a algun país implica que, si la parella no t’acompanya, hi haurà un temps de separació física. Si la parella té una feina “normal”, la flexibilitat és menor i, per tant, la capacitat d’anar plegats també ho serà. I carregues constantment amb un sentiment de culpa perquè “fuges” cap a un altre país. “Sempre estàs fugint”. Un dia em van dir que caldria fer un monument a totes les parelles d’acadèmics o acadèmiques per honorar la seva capacitat d’aguantar com d’insofribles podem arribar a ser quan fem la tesi o som al “job market”. O per qualsevol altra cosa. Si fan aquest monument, que comptin amb la meva contribució. Em temo, però, que ells/elles no volen un monument, sinó que posem les coses més fàcils. I tenen tota la raó—però el monument els el farem igualment.  

El ‘job market’

El ‘job market’ és aquell període en què busques feina, ras i curt. La diferència principal amb el món “normal” però, és que en alguns països les ofertes de feina surten totes durant un període de temps molt acotat. Seguint la tradició americana, aquest acostuma a coincidir entre l’agost i l’octubre. El ´job market´ t’ocupa i t’estructura tots els dies de la setmana. Totes les hores. Tots els minuts. Totes les nits.

Cada institució demana paperassa diferent. Has d’escriure una carta de motivació, un teaching statement, un research statement i altres bagatel·les diverses. I, mentrestant, has de deixar el teu “job market paper” (l’article acadèmic insígnia de la teva carrera com a investigador) net i ben polit. Quan les trucades arriben, et passes una setmana preparant la xerrada, l’entrevista i tot el xou associat. Quantes vegades hauré assajat cada part? Durant aquesta època, la desconnexió es converteix en necessitat. Però ni el córrer em va permetre desconnectar. He acabat aquesta etapa exhaust. Hauria d’haver-hi posat més distància, però reconec que es tracta d’una faceta que la duc força malament. Algú sap si, a la meva edat, aquestes coses es poden canviar, o ja és massa tard?

Write a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *